Insubmissió, entusiasme i activisme

Desenterrem el vocabulari crític, i desenterrem valors oblidats a base de televisió, materialisme i estigmatisme en general.

Suposo que a hores d’ara ja no queda ningú que qüestioni el terme capitalisme per referir-nos al model de societat en el qual vivim; ja que és curiós (si més no) que avui en dia ja haguem assimilat com un fet natural que la persona més intel·ligent sigui aquella que més profit i rendiment econòmic pugui treure del robatori legal, sense distincions de classe social.

Utilitzar avui en dia termes explícitament argumentats com materialisme, plusvàlua, capitalisme (d’arrel marxista) ... sembla encara que parlem d’un llenguatge (per a la massa social en general) desconegut, confús i limitat a uns pocs pobres estranys que encara creuen amb la importància dels valors per sobre de la ceguesa individualista.

La feina bruta que s’exerceix massivament des dels mitjans de comunicació per discriminar, enterrar i oblidar als que encara creuen en el món de les ideologíes i la reflexió és imparable, i més en temps de crisi on el que menys agradada sentir als que manen és qualsevol proposta ciutadana massiva d’alternatives a l’actual eix de poder.

Només desitjo que l’alienació intencional o indirecte de deshumanització capitalista que es transmet generacionalment de pares a fills no faci desaparèixer els petits indrets del nostre territori on encara queda el caliu de persones riques amb valors de solidaritat, hospitalitat i respecte. Aquelles poques famílies rurals, la velleta sàvia i observadora, la canalla que aprèn a estimar la seva terra com el nadó estima el batec del cor de la seva mare...totes aquelles vides encara prou distants al món de la competitivitat que a tots/es ens esclavitza, i que tantsols fa que ens emmirallem (com a classe treballadora ) a arribar al nivell de vida del veí més ric, amb més privilegis i per tant més consum necessari o innecessari.

Al sistema actual, amb la crisi com a pilar quotidià, li cau la gota grossa de suor en esforçar-se diàriament en fer desaparèixer qualsevol aspiració cap a un canvi de mentalitat de la massa alienada; i exerceix qualsevol tipus de mètode i repressió per silenciar aquells petits altaveus de consciència; o bé culpant a les víctimes (la població que pateix la crisi) i protegint als culpables (bancs, especuladors, polítics )...

Realment ens sorprèn tant la corrupció urbanística, Millets, Prenafetes...? I els que mai seran assenyalats?

Desentendre’s de la política i participar en l’abstenció per costum tant sols ens portarà al precipici de la submissió, al destruir les veus d’esperança i cor, i al mofar-se del que avui dia entenem per llibertat d’expressió.

Quina és la solució perquè ningú es quedi de braços plegats? Si ho sabés no ho preguntaria, però només se m’acut el terme "escoltar", llegir amb atenció a tots aquells que proposin amb coherència i realisme, però no quedar-se tant sols amb els que veiem des del menjador de casa, sinó que donem pas als nous pensadors del segle XXI.

Sino sempre ens veurem reduïts a que els qui plantegem qualsevol formulació de canvi, enfocat des d’on sigui, ens segueixin veient un món a part ; que els que volem fer política de debò (i al carrer) per culpa d’uns quants lladres ens segueixin veient com una individus d’una categoria diferent, aïllada dels problemes socials i amb interessos ocults.

Escoltem també a la militància real, a la minoria (tristament) de joves que tenen inquietuds polítiques i en part més properes a les demandes actuals dels jovent, precari i conformista; als qui se'ls acusa d’utòpics i dissidents i que en comptes de drogar-se a la discoteca dediquen un dijous a la nit a dur el cubell de cola i difondre els seus actes d’unitat popular, trobada i autogestió amb tot el que això pot comportar.

Sé que hi flueixen temes amplíssims de tractar i que pot generar debat des de varis enfocaments, tant de bo sigui constructiu i ple d’entusiasme.

Quim Puigdemunt és militant de l'Assemblea de Joves de Reus