Els col·lectius-empresa

La pràctica política és el que realment defineix a un col·lectiu polític, i no com aquest obertament s'auto-defineix. Evidentment, tot grup polític, exposa una ideologia més a menys clara i sistematitzada que en principi- o en teoria- hauria de guiar a la pràctica. Ara bé, aquesta alienació entre teoria i pràctica casi mai és dona. Són varis els motius que ens podrien explicar aquest fet, però sobretot en destacaria un: la confusió entre les finalitat i els mitjans. És prou coneguda la gran cita de Lenin: “Sense una bona teoria, no hi pot haver una bona pràctica”. Actualment aquesta hauria de ser un punt important per a la reflexió de tota militant. Els moviments anticapitalistes des de fa ja massa temps es troben desemparats ideològicament. Tant sols, és treballa en base una filosofia, excessivament abstracte i perquè no dir-ho pamfletària.


No tenim una teoria política actualitzada, que concreti i defineixi aquesta vaga filosofia en una practica. El més preocupant però, es que sembla que ni la busquen, que ni treballem per ella, potser per por a crear un debat en profunditat i autocrític que pugui dividir o purgar certa militància. Una militància, que perdoneu la sinceritat, per falta d'una ideologia clara cau en esquerranismes i dogmatismes propis d'ideologies i contextos polítics passats, o en el pitjor dels casos, en sobiranismes de bon grat escampats pels mass-media de les elits catalanes.

Davant aquest problema estructural dels moviments anticapitalistes i de l’esquerra independentista en concret sorgeixen vàries solucions, o més ben dit pedaços. Per un cantó tenim el camí de la modèstia i la coordinació. És a dir, assumir com a premissa aquestes manques estructurals, per actuar i construir noves plataformes polítiques plurals on des d’una perspectiva constructiva i inclusiva, puguem intercanviar idees i opinions per des de la base començar de zero. És a dir, lenta i imperceptiblement construint a partir de les circumstàncies i les lluites del moment una nova ideologia, fruit de les necessitats de la pràctica. Això representa en certa mesura fer un pas enrere a nivell d'organització, ja que fa perdre eficiència i capacitat d’acció als col·lectius en
qüestió. Ara bé potser hauríem d’entendre aquest pas enrere com un pas necessari per tornar a caminar amb més força i criteri cap endavant.

Per altre banda tenim els col·lectius que en absència d’una teoria revolucionària n’assumeixen altres presents en un principi només en certs àmbits i que per tendència social i cultural han contaminat a tot tipus d’organitzacions. Em refereixo al traspàs de tècniques de gestió i organització del món empresarial a àmbits com la gestió de l’administració pública, als sindicats, i el més greu, a moviments pretensiosament revolucionaris. Amb aquests m'agradaria centrar-me.

Ara mateix vivim sota aquest paradigma, el del neoliberalisme. Aquest col·lectius-empresa, emmirallant amb els partits polítics tradicionals tenen idealitzat un esbiaixat marxisme-leninisme que els auto-justifica com a revolucionaris. Aquest marxisme-leninisme però només es concreta en una obsessió economicista i malaltissa pels resultats, per l’eficàcia i l’eficiència de l’organització. Aquesta degradació de la practica de molts col·lectius encara entra en una contradicció més gran quan no es tracte d’un partit, és a dir, d’una organització política que vol arribar i conservar el poder, sinó d'un grup de persones que tant sols volen propagar uns valors i influir políticament.

Per poder-ho entendre millor intentaré descriure la realitat d’aquest col·lectius polítics amants del màrqueting, del marxandatge i d’altres tècniques empresarials.

El primer element i més important com tot producte que està al mercat és la marca. Propagar i fer publicitat de la marca és un dels objectius prioritaris, és una de les finalitat de l’actuació del col·lectiu. És tracte de fer el màxim marxandatge possible (samarretes, adhesius, banderes...), combinat amb fortes campanyes d’agitació de publicitat en exclusiva de la marca. En aquesta dinàmica, no existeix la solidaritat, ni l’altruisme, tant sols es treballa per propagar la marca, i s'ha de fer amb altres en el marc d'una plataforma, coordinadora o manifestació, sobretot: “miren de visualitzar-nos el màxim”. Jo no és difonen unes idees, sinó tant sols unes sigles.

Una de les conseqüències d’aquesta actitud empresarial és la competitivitat i l’egoisme. Vet aquí la paradoxa, en aquest punt ja estem reproduint aquests valors socials els quals volem superar. Aquesta visió empresarial comporta veure altres col·lectius afins com a rivals, com una empresa amb el mateix “target” de clients, la qual hem de fer quebrar. No cal dir com això dificulta la Unitat Popular.

L'actitud empresarial també és fa evident amb el tracte amb gent exterior. Els altres militants dels col·lectius se’ls veu com empresaris també, els qual cal tracte segons uns carregats i absurds formalismes. Aquest fet conseqüència també de l’egoisme, fa augmentar la desconfiança i ens evoca a la burocratització del moviment, a la rígida reglamentació de tots i cada un dels àmbits en que hem d’actuar en comú, perdent així tota espontaneïtat, naturalitat i humanitat.

Un altre aspecte tristament molt present és l’absència d’un treball intern de conscienciació ideològica. El treball intern queda absolutament reduït a enfortir els vincles, no ja amb la ideologia sinó amb el col·lectiu, les sigles. És trist, però així és. L'obsessió per la imatge i la pròpia visualització fa prescindir d’aquesta tasca aparentment i a curt termini improductiva. Si quelcom no ofereix resultats, més a menys clars i materials, ja no val la pena perdre-hi el temps. Les inversions sempre és guiaran a partit de criteris economicistes, i de rendibilitat.
Per últim l’aspecte més preocupant de tot plegat, la vaguetat i pobresa intel·lectual d’aquests col·lectius i de les seves militants. Fet per altra banda gens estrany donada l'absència d'ideologia. El resultat són col·lectius que actuen curt-termini, fugint endavant, irreflexivament amb vistes a crear principalment una imatge de col·lectiu que pugui atreure inversions i nous socis.

Aquesta realitat és fruit del paradigma sota el qual actualment vivim. Per tant, és tracte d'un fet que avarca i afecta gairebé a tots els col·lectius, ningú pot escapar de la societat. Ara bé, el més important és veure quins esforços es fan per evitar aquesta realitat, per analitzar amb claredat la realitat social i voler-la canviar. En aquests sentit hi ha col·lectius -cadascú a la seva realitat pensarà amb un en concret- que lluny d'haver vist aquesta realitat, l'ha reprodueixen i l'assumeixen a més a més amb orgull. Com si aquest fet, com la propaganda de marca, la desconfiança, els fes un col·lectiu “millor” (ja que en aquesta lògica hi ha col·lectius millors i pitjors).

Això és el més greu, la confusió premeditada i voluntària del mitjans i el fi. El fi és llunyà, cal assumir-ho, és el socialisme. El fi no és la propagació de l'organització, de quatre lletres i un dibuix, això només és un mitjà, només pot ser un plantejament tàctic puntual en vistes a un objectiu estratègic concret i definit, com poden ser unes eleccions. L'objectiu no és fer créixer l'organització, sinó fer créixer en la societat altres valors. I per fer això primer cal començar en un mateix, en el propi col·lectiu. Si reproduïm els mateixos valors com organització no anirem enlloc, no es que tindrem poca legitimitat per fer-nos escoltar, es que la pròpia militància al cap d'un temps és desenganyarà.


Adrià Cros i Amigó
Militant de l'Assemblea de Joves de Reus - CAJEI