dimecres, 17 de febrer del 2010

Per què Països Catalans?

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra "Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de la Costumbre de Tortosa (1876)" del valencià Benvingut Oliver i Esteller. La concepció que la unitat lingüísticocultural del domini català permet definir el conjunt com a nació s'aferma a partir de la Renaixença, sota denominacions diverses. Malgrat això, sovint es representen territorialment els Països Catalans amb una convergència de motivacions històriques i lingüístiques quan es pretén donar-li un cos polític. És a dir, per a alguns el territori d'uns Països Catalans polítics representaria el conjunt d'entitats polítiques històriques de l'antiga Corona d'Aragó que tenen o tenien el català com a llengua principal a les seves institucions. Sota aquesta premisa, el territori comprendria els històrics Principat de Catalunya, Regne de Mallorques (Illes Balears, Pitiüses i Catalunya Nord), i Regne de València (amb els afegits posteriors de Villena i la comarca de Requena). No obstant això, el terme Països Catalans va ser principalment popularitzat pels assaigs "Nosaltres, els valencians" i "Qüestió de noms", de Joan Fuster, publicats els 1962.

Aquesta petita cronologia ens ha de fer veure com des del segle XIX s'estan construint dues concepcions diferents de nació: Catalunnya i Països Catalans, exemplificats en dos mites fundacionals diferents com Guifré el Pilós i Jaume I.


Nosaltres modestament creiem que hem de revaloritzar el terme Països Catalans. L'independentisme sorgeix com a resposta a les agressions que pateix la cultura catalana i sobretot els seus exponents: les persones, el poble. Per assegurar la nostra cultura és vital aconseguir un estat, però no un estat perquè sí -per això ja tenim Andorra-. El que ens cal és un estat que englobi tots els Països Catalans, un estat que asseguri la unitat de la nostra llengua i cultura, alhora que promogui la interacció i el respecte de les particularitats de cada territori de parla catalana, entre altres coses. No hem de tenir la mentalitat esclava que Espanya ens imposa, és il·lògic amotllar-se a la divisió administrativa borbònica en ple exercici del dret a l'autodeterminació. Hem de ser plenament conscients del què és el que volem i del que més ens convé.

En els últims anys, el Principat ha constatat la seva voluntat d'ésser nació a través de les institucions representatives del sistema polític espanyol, pel Parlament de Catalunya. Aquesta divisió, en un principi administrativa-Diputacions i Mancomunitat- ha acabat sent també política, promovent una construcció nacional basada en el mite de Guifré el Pilós i que, conjuntament amb altres eines com els els peatges, unes deficients infraestructures ferroviàries o eines més purament ideològiques com la premsa o el mapa del temps de La1 han allunyat la percepció de la (mateixa) realitat que tenen catalans, valencians i balears. Hem de ser també realistes i veure com hem sigut també nosaltres les qui hem facilitat que això sigui així. Sabem que Jaume I va dividir el seu regne en diverses herències i que per exemple Catalunya i València tenien una moneda diferent fins el Decret de Nova Planta de 1716. El que sí que hem de saber però, és que Catalunya, València i les Illes Balears tenien institucions diferents, però, també bastant paral·leles i que ambdós moviments de resistència borbònica i de renaixença cultural no han estat també paral·lels, sinó iguals.

El problema ha esdevingut en la costrucció política d'aquesta Renaixença monopolitzada pel federalisme, el regionalisme i l'autonomisme que han fet divergir llurs aspiracions i projectes pel manteniment d'unes relacions clientelats (o elitistes) amb el centralisme estatal. Tot i això, hem d'observar també com el poble català, valencià i balear, de diferent manera, s'ha manifestat conscient de la mateixa realitat que són els Països Catalans.

Arran de la constitució de la plataforma "Reus Decideix", cal plantejar aquest debat. Com a municipi i com a societat civil ha crescut un entusiasme per promoure consultes populars sobre la independència. Aquest entusiasme és compartit per una gran part de municipis del Principat i Mallorca. En aquest punt, ja és inel·ludible la qüestió de la territorialitat de la nació. La Coordinadora Nacional i altres plataformes han apostat per un compromís dil·latori com és el terme Nació Catalana. Aquesta fugida cap endavant comporta un seguit de problemes. En primer lloc, no encaixa en les mateixes bases la plataforma "Reus Decideix". Nació Catalana és un terme poc rigorós, gens neutral i des d'un punt de vista jurídic, gens democràtic.

Poc rigorós ja que en un referèndum la concepció i accepció del terma nació ha de ser inel·ludiblement la jurídica. Jurídicament, estat és igual i precedent a la Nació. Si volem donar a la consulta una versemblança jurídica, hem d'encarar aquest debat i definir i concretar l'àmbit territorial on es vol exercir la sobirania popular. Aquest aspecte es motra amb molta més rellevància en consultes d'àmbit local, normalment l'àmbit d'exercici d'aquest dret es troba (auto)definit) per l'àmbit del cens (de la gent cridada a votar) i, per tant, de la nació. El terme nació catalana és, doncs, flagrantment parcial i no neutral, ja que presuposa la nació abans que aquesta es constitueixi o s'expressi com a tal via referèndum, entès com l'instrument jurídic que legitima el considerar-se nació. A més, aquesta presumpció de nació, aquesta inconcreció i falta d'informació representa un dèficit democràtic clar.

També creiem que és important du a terme una anàlisi del panorama actual en clau local. Només cal anar a la www.directe.cat per veure la distribució geogràfica de les consultes, i constatar com aquest moviment té molta presència a Girona i a la zones centrals del Principat, arribant amb més debilitat al Camp. A les Terres de l'Ebre, només a Xerta hi ha prevista una consulta. Per altra banda, a Amposta i a l'Aldea hi ha mocions aprovades al ple. Si ens decidim a fer una consulta a Reus hem de ser conscients de la part del país que representem. Som per població, teixit social i econòmic, una de les ciutats més importants del sud del Principat i aquest fet ens hauria d'esperonar per promoure els moviments per les consultes al País Valencià. Per relacions històriques, per proximitat i per ajudar a construir la majoria social per a la independència també al País Valencià hem d'optar per Països Catalans.

Aquesta seria una manera de crear debat i reaccions, amb una mica de sort els blaverus i altres espanyolistes en farien propaganda, emprenent una d'aquestes creuades mediàtiques tan comunes en defensa de la unitat d'Espanya i contra el separatisme. A part, si el Principat esdevé ell sol un Estat, ben d'hora es reafirmarà en la necessitat d'unificar el mercat i la cultura catalana sota ell. En aquest escenari, més pragmàtic per alguns, també és convenient començar a treballar cap a la unitat dels Països Catalans, és a dir, en apropar i confluir les preocupacions i mobilitzacions de la societat civil catalana, valenciana i balear.


1 comentari:

Adrià ha dit...

Tanta rellevència històrica que li donen alguns en aquests moviment de les consultes i tanta pressa que tenen, els mateixos, per monopolitzar i al·ludir els debats que això comporta!!
Ai ai ai!Que típic de l'independentisme això de fer-se gols a pròpia!